"I un dia que te sobren vitamines..."

Ueeeeeeeeep!!!
Ja estam instal·lats a la ciutat d'Ocotal, on hi passaré el proper mes i mig. Fa no-res que som aquí i ja tenc una primera impressió dels quatre pilars bàsics del país: 1) el gallopinto, un arròs bollit amb frijoles que se menja tothora (no pot faltar a cap de les tres menjades del dia!), 2) la cervesa Victoria, producte nacional ben bo, 3) la religió (són beatos beatos) i 4) la parsimònia. Aquest darrer aspecte és fonamental per a mi (voltros que me coneixeu m'entendreu): aquí la gent va tranquil·la; que s'ha de quedar a una hora? reeeeees, ja ho vorem, ja mos trobarem per allà... Tot se fa tira a tira excepte els taxis, que van a tota hòstia fent es brusquer (el perill d'aquí no és la malària, és el trànsit!). Ah, això sí, amb els horaris de menjar són ben puntuals: se dina a les 12:30 i se sopa a les 7. Horari de padrina jajaja!
El nostre dia a dia consisteix a participar a una investigació sociològica a tres barris especialment desafavorits de la ciutat. Després de rentar-te sa cara es dematí te poses repel·lent de moscards, no fos cosa que pillem alguna malaltia xunga (de moment a mi els moscards ja m'han inflat). Potser és una subtil venjança dels déus cap a uns occidentals que introduïren a Amèrica la pigota, el tètanos, el tifus, la lepra, la febre groga i fins i tot les càries... Ara quan hi anam ens hem d'envoltar d'una bombolla protectora! Això sí, és tota una experiència dormir dins una mosquitera jajaja.
La nostra ciutat és un dels feudos esquerrans del país. A Nueva Segovia (la regió on es troba Ocotal) fou dels principals llocs on triomfà la revolució sandinista de 1979, i des de llavors la ciutat sempre ha etat governada per l'esquerra. Precisament nosaltres ens allotjam a casa de Doña Martha Adriana Peralta (sí, el nom no és conya...), que fou batlesa de la ciutat, precisament quan hi hagué els desastre de l'huracà Mitch, que afectà especialment la regió. Imaginau la quantitat de coses que té per explicar-mos! Aquesta dona va heretar una casa fantàstica, d'estil colonial, amb els habitacles envoltant un pati central petat de vegetació ombrívola i de bestioles (és tot un ecosistema es pati aquest!). O sigui que vivim en un oasi enmig d'un desert que se diu Ocotal, amb un 60% de la seva població sense feina.
Però Doña Martha és també la directora de l'ONG INPRHU, que és on realitzam el voluntariat, i ella mateixa ens porta a fer visites a totes les institucions de la ciutat, a les escoles, l'institut, a l'ajuntament, a l'hospital i a cada barriada.
Així, de mica en mica ens aproximam a una realitat completament nova per a nosaltres. Veiem que aquí la gent té un talant enormement participatiu en les qüestions col·lectives (no existeix aquesta actitud tan nostra, marcadament individualista) i són profundament solidaris entre ells (és clar que sempre hi ha de tot). I la solidaritat del qui no té res és la vertadera, perquè és sincera, no?
Aquests dies he estat pensant en la cançó d'Antònia Font que diu "i un dia que te sobren vitamines...", perquè aquí mos sobren ses vitamines! Fan sucs de qualsevol cosa que se pugui liquar, fruites que no havia sentit anomenar mai! Això, afegit als frijoles amb l'arròs, és tot un "xute" vitamínic. I com que aquí sa feina se fa "amb bones", al final del dia mos sobren les vitamines! jajaja
Bé, ja casi se m'ha acabat s'internet. Una forta abraçada a tothom!!!! No vos puc enviar fotos de moment, però tot arribarà!!!

Adéu!!!
Arnau