Bones!!!! Com anam?? Feia temps que no tenia una estona per escriure i contar-vos quatre coses... Sa darrera setmana ha estat intensa...
En acabar es voluntariat a Ocotal vaig partir cap a la costa atlàntica del país, a la Regió Autònoma de l'Atlàntic Sud, una zona molt despoblada però amb algunes ciutats atractives on hi conviuen indígenes sumus i miskitos amb descendents dels africans esclaus i també amb tota la tropa criolla. Allà, a part de les llengües indígenes, xerren castellà i anglès, però un anglès ben curiós: tot es pronuncia amb accent castellà, no utilitzen el "do" per a res, i mesclen paraules... és un xou, un desastre. Per a mi perfecte pq s'assembla a l'anglès que jo parlo jajaja!! :)
Vaig anar de la capital Managua fins a una ciutat que se diu El Rama, a 8 horetes de distància per carretera. Allà ja no se pot avançar més per carretera: cal anar amb barca pel riu. Idò venga! Després d'un recorregut de 2 horetes pel Río Escondido vaig arribar a una ciutat que se diu Bluefilds. Només s'hi pot arribar pel riu, no pas per carretera, de manera que la seva artèria principal era el port. Quin port!! Una cosa autèntica autèntica!
Però a part de la vida pintoresca de la ciutat, poca cosa més hi havia per fer. Bé, una cosa sí, anar a visitar l'ex-alcalde de la ciutat, un tal Sr. Arana, pq és amic de la meva "mami" d'Ocotal, i ella me va encarregar fer-li arribar una caixa de puros... Així que vaig xerrar amb aquest homo una bona estona, i me va explicar coses de la ciutat de la Costa Atlàntica. En acabar, era hora d'agafar un vaixell per anar a les Corn Islands, unes illetes paradisíaques que se troben a 8 hores de viatge. El vaixell era d'origen grec (sí, d'aquests que sempre naufraguen o vessen petroli al mar...). Quin passar pena... menos mal que hi havia hamaques a bastament per a fer més agradable la travessia :)
Les Corn Islands són dues: la gran i la petita. La gran és una merda, a part de ser una plataforma molt important pel tràfic de drogues. En canvi la petita... una meravella!! Hi viuen entre 500 i 1000 persones, la meitat són infants. A peu se pot atravessar en una horeta caminant tira tira. No hi ha carretera ni cotxes, és plena de platges "caribenyes" i al bell mig té selva. La gent viu de la pesca i del poc turisme que hi arriba (potser hi ha tb narcotràfic, però en molta menor mesura i està mal vist pels veïns). Xerrant dels veïns: tothom se coneix i tothom té una concepció molt clara de com vol que sigui la illa: tranquil·la, sostenible ecològicament... Diuen que un dia un pavo hi va voler dur una moto. Idò resulta que tota la gent se va rebel·lar i no li varen deixar entrar la moto. Jajaja és fantàstic! No hi ha ni llum, ni telèfon, ni cobertura pels mòbils... cadascú, si vol, genera energia eòlica o té un petit alternador. És un petit paradís, amb tots els avantatges i inconvenients que volgueu... però hi ha gent que després de visitar-la s'hi va quedar a viure, mentre que altra gent no va poder aguantar més de 15 dies... això ja és cadascú. Sigui com sigui, els dos dies que jo hi vaig estar m'ho vaig passar pipa!
També vaig descansar...
... i fer de "náufrago"....
En fogir de s'illa (casi literalment, perquè venia un huracà, encara que jo no en sabia res...) vaig tornar a la capital a acomiadar n'Antònia. Tot seguit vaig anar al departament de Río San Juan, concretament a un poblet que se diu El Castillo, i que té una fortalesa construïda pels espanyols per a defensar-se de les incursions pirates que entraven pel riu San Juan. El poblet és una delícia. Només s'hi pot arribar pel riu, de manera que tb és tranquil i pacífic. I està aferrat a una reserva natural gegantina, la Reserva Indio Maíz, on hi ha quilòmetres i quilòmetres quadrats de selva verge. Vaig tenir ocasió de fer-hi una excursió -amb guia, que si no, no duro ni dues hores allà dins jaja- i va ser increïble! Jo no conec massa de fauna i flora, i molt manco tropical, però me va impressionar s'exuberància de sa selva. Va ser bastant impactant. I es moscards me van destrossar! jajaja
Després vaig atravessar es llac Cocibolca (crec que s'escriu així), aquest llac gegantí que hi ha al sud del país. Ho vaig fer amb un vaixell que durava tota la nit, i vaig arribar a Granada, la primera ciutat que fundaren els espanyols. Ja hi havia estat fa un mes, però és agradable i crec que m'hi quedaré uns dies, entre d'altres coses pq vull fer una excursió al volcà Mombacho, que és també reserva natural i només s'hi pot anar 4 dies a la setmana. I des d'aquí vos escric, a una setmaneta de que s'acabi es viatge.... ooooooh!!!! M'ho pas bé, però també enyor un poc mallorqueta (sempre s'enyora mallorqueta!). Però s'ha de dir que estic de puta mare damunt sa meva hamaca :)
Salutacions a tothom!!!
Finalment, i com a conclusió, una prova més -per si no en teníem a bastament ja- de sa presència colonitzadora esporlerina a Nicaraigo. Recordau es personatge mític de ses verbenes, els entrenaments d'handbol, i el seu crit memorable "guiguiiiiiiiiiii"????
